Grec modern
Traductors de Grec modern
Jaume Almirall Sardà(1959)
Eusebi Ayensa (1967)
Joan Manuel Ballesta (1961-1993)
Jaume Berenguer (1915-1974)
Jesús Cabezas Tanco(1966)
Joan Casas (1950)
Joan Ferraté (1924-2003)
Montserrat Franquesa (1966-2021)
Joaquim Gestí (1961)
Antoni Góngora (1962)
Eusebi Ayensa (1967)
Joan Manuel Ballesta (1961-1993)
Jaume Berenguer (1915-1974)
Jesús Cabezas Tanco(1966)
Joan Casas (1950)
Joan Ferraté (1924-2003)
Montserrat Franquesa (1966-2021)
Joaquim Gestí (1961)
Antoni Góngora (1962)
Mercè Guitart (1981)
Maria Khatziemmanuïl (1957)
Rubén Montañés (1963)
Anna Murià (1904-2002)
Dimitris Psarràs (1979)
Carles Riba (1893-1959)
Antoni Rubió i Lluch(1856-1937)
Pau Sabaté (1989)
Joan Sales (1912-1983)
Alexis Eudald Solà (1946-2001)
Maria Khatziemmanuïl (1957)
Rubén Montañés (1963)
Anna Murià (1904-2002)
Dimitris Psarràs (1979)
Carles Riba (1893-1959)
Antoni Rubió i Lluch(1856-1937)
Pau Sabaté (1989)
Joan Sales (1912-1983)
Alexis Eudald Solà (1946-2001)
Obriu l'article
El lloc preeminent de la literatura neogrega a casa nostra
Joaquim Gestí
La literatura neogrega a casa nostra és coneguda fonamentalment gràcies a una sèrie de traduccions que per la seva importància i per la dels traductors que les van fer possibles han arribat a ocupar un lloc preeminent dins de la història de la traducció als Països Catalans.
El caràcter esporàdic de la traducció de la literatura neogrega
Joaquim Gestí
El caràcter esporàdic i fragmentari de la traducció de obres de la literatura neogrega en català durant més de vuitanta anys, ha sofert un veritable canvi en els darrers vint. El nombre de traduccions s’ha incrementat i, en certa manera, normalitzat.
Carles Riba torna a Grècia
Eusebi Ayensa Prats
Carles Riba —en una de les darreres cartes que envià a Júlia Iatridi (la traductora grega que li donà a conèixer la poesia de Konstandinos Kavafis, que tan magistralment acabaria traduint al català)— li confessava que «sentimos, Clementina y yo, crecer en nosotros la nostalgia de Grecia. Así que para nosotros se restablezca un poco la normalidad, nos propondremos un viaje: nos es debido».(1) Riba moriria sobtadament un any i mig després, sense complir el desig de tornar a la terra de l’Hèl·lade, país que visità un únic cop, en companyia de la seva muller, l’any 1927.